|
|
 La banda sonora de la transició
|
 El 30 d'octubre del 1975, quan faltaven tres setmanes exactes perquè Franco morís, Raimon va fer un recital al Palau dels Esports de Barcelona que va entrar a la història. L'oposició democràtica vivia moments d'atonia.De fet, feia trenta-tres dies que el règim havia executat tres militants del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) i dus d'ETA, i el pessimisme i la por feien forat. Però Raimon venia capacitat mobilitzadora i va decidir exercir-la Va convocar deu mil persones, amb els màxims dirigents de l'Assemblea de Catalunya a primera fila. El públic va cridar les seves consignes, "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia", i va cantar simbòlicament "Diguem no" com a himne de facto de la resistència i, al final, va sortir en manifestació.
El camaleó Martín Villa
La gestació d'aquell recital va ser de manual de transició. Rodolfo Martín Vila, llavors governador civil de Barcelona i arquetip dels sectors més evolucionistes del franquisme, va permetre'l perquè sabia que el que feia era donar la mà als qui aviat deixarien de ser enemics per esdevenir adversaris en un sistema parlamentari que havia començat el seu compte enrere. Posteriorment va ser el mateix Martín Villa qui, elevat a ministre per Adolfo Suárez, va legalitzar la situació clandestina de Santiago Carrillo i Gregorio López Raimundo i va vertebrar la complexa legalització del comunisme que tots dos representaven.
Raimon, pioner en tantes iniciatives de la Nova Cançó, va ser també un bon model per explicar els canvis que operaven en el territori artístic durant la Transició. Al Palau dels Esports estrenarun gran títol, "Jo vinc d'un silenci". Aquesta cançó portava imprès en el genoma el motor de la mobilització, que arrencava aplaudiments còmplices d'eslògan de míting, justament en una frase que amb el temps ha esdevingut sovint apòcrifa de tan citada. "Qui perd els orígens, perd identitat". Raimon l'escriu pensant en els orígens de classe, especificats en la mateixa cançó. "de gent que anomenen classes subalternes", però el públic ho tradueix per orígens nacionals, ja que el significat d'"identitat" hi mena i, a més a més, l'apropiació popular hi afegeix sovint un article, amb el qual queda un determinant "qui perd els orígens perla identitat", perfecta simbiosi entre els dos discursos essencials de la Nova Cançó i el seu correlat polític.
El recital de Raimon va anar seguit, amb el mateix format, per uns altres dos, de Lluís Llach ¡Pi de la Serra, enregistrats en disc. La Nova Cançó tenia, en general com a moviment, amb diferents accents, un component polític, de reivindicació nacional i de classe, que en els tres recitals del Palau dels Esports va arribar en un punt zenital.
Però anem enrere. Raimon havia compost "Al vent", la seva primera cançó, el 1959, l'any en què Lluís Serrahima va escriure a la revista montserratina Germinàbit l'article "Ens calen cançons d'ara", que convencionalment es dóna com a manifest fundacional del moviment conegut com a Nava Cançó Catalana. L'article, inspirat per l'historiador i advocat Josep Benet, polític clau de la penúltima Catalunya, plantejava la necessitat d'una cançó de consum en català, en sintonia amb el gran desplegament del lleure teenager provocat per l'eclosió del rock and roll i molt especialment, de The Beatles.
Es busca el 'Beatle' català
El franquisme havia reclòs el català als espais de la privacitat, mentre la llengua literària maldava per sobreviure com a tal, com una espècie en perill d'extinció que exigia donar una mena de vida a les paraules perquè no morissin als diccionaris, "però hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa", en versos d'Espriu que també canta Raimon. Al català, li calia un impuls de masses, i aleshores es reivindicava una cançó de consum jove que servís per estendre el català a grans públics i fer que el parlessin les generacions que ja no havien viscut la guerra civil.
Els Setze Jutges van ser un col-lectiu de cantants que va néixer clarament inspirat en l'article de Serrahima. Però en un principi van traduir més del francès que de l'anglès, sempre sense arribar a les poderoses chef d'oeuvre de Brassens, Ferré o Brel i amb una timidesa pròpia de la burgesia barcelonina que en dificultava la pretesa massificació. Aquesta massificació no es va assolir fins que va arribar un Raimon lliure de prejudicis, valent, original de Xàtiva, que és el pol Sud de l'Eixample, i després Joan Manuel Serrat, que era del Poble sec, que n'és el pol Nord social.
Raimon i Serrat: Dos pols oposats
Ni l'un ni l'altre no eren gens elitistes, i al seu art natural hi afegien una infinita capacitat d'empatia, de transmetre emocions i fer calar la guspira de la concelebració en els auditoris. Lluís Llach i el Grup de Folk, amb Pau Riba, Sisa i Maria del Mar Bonet, completaran després l'alineació a la qual el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i els Escoltes, principals organitzacions de masses en la sociopolítica jove, van posar el gruix del públic.
El primer recital d'Els Setze jutges va tenir lloc el 19 de desembre del 1961, al Centre d'lnfluència Catòlica Femenina (CICF). Un any després, al Fòrum Vergés, dels jesuïtes, va actuar junt tot l'embalum de la Nova Cançó: Miquel Porter, Josep M Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella, Xavier Elies i Quico Pi de la Serra, amb Raimon i Salvador Escamilla, que a més a més d'una tasca radiofònica pionera, amb l'espai Radroscope a Ràdio Barcelona, com a artista importava amb molta dignitat estandards americans. Dos dies abans Raimon havia debutat en la Festa Literària de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural i celebrada a l'Hotel Colom. Tot i això, hi predominaven les actuacions corals, perquè la cosa no donava pel risc del solitari, però anaven quallant les cançons d'ara, amb aquestes cançons naixia i creixia un nou públic i també una manera diferent d'entendre la intendència: des del mànager fins a l'organització d'un recital en precarietat d'infraestructures. Es pot dir sense por d'equivocar-se que sense els recintes de l'església potser hauríem tingut cançons noves però no llocs on poder escoltar-les.
La burgesia catalana que alenava el moviment era la mateixa que en el mateix moment va crear Òmnium Cultural Edicions 62 i el segell discogràfic Edigsa I mes tard Banca Catalana. Eren entre d'altres els grans mecenes Millet Maristany i Vallvé Creus, els empresaris Franccsc Cabana i Salvador Casanovas, l'activista Espar Ticó i un jove Jordi Pujol.
Uns jutges molt heterogenis
Precisament, la discogràfica Edigsa es va constituir amb un capital de 300000 pessetes (sense deflactar 1800 €). Disposava d'un director artístic, Claudi Martí, i va ser la casa mare dels primers discos de la Nova Cançó que començava a configurar-se si mes no convencionalment com a moviment tot i que la suma era heterogènia: Els jutges (prou diferents ja entre ells) Raimon, Serrat i el Grup de Folk. Per tal que tot allò arrenqués realment cap al consum calia també entrar en el circuit més comercial que aleshores eren els festivals competitius. El festival de la La cançó del Mediterrani volia calcar San Remo i aquell 1963 la Nova Cançó s'hi va presentar.
El Festival del Mediterrani, amb la força que li donava ser retransmès per televisió, tenia un cert renom internacional gràcies al fet que l'havien guanyat l'italià Claudio Villa, la grega Nana Moskouri i el francès Robert Jeantal, molt populars aleshores. El sol fet de presentar-hi una cançó en català ja era un avenç. Però, a més a més, la cançó "Se'n va anar" va guanyar. "Se'n va anar", de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu, era el producte paradigmàtic en el qual pensava Josep Benet quan se li va encendre la llum de la gramola mental, era exactament el consum que ell volia, ni culturalista ni artísticament indigne.
La victòria de Raimon i Salomé no va deixar de ser una sorpresa. La cançó fabricada oficialment per guanyar aquell era "Paz", de Carlos Laporta, interpretada per Franciska y los TNT. Aquest tema era la consigna idònia per al franquisme dels anomenats "25 años de paz" que es van commemorar l'any següent per celebrar el quart de segle de la seva victòria a la guerra civil. Però qui es va imposar va ser una persona que, llavors, ja cantava una cançó que esdevindria emblemàtica: "Diguem no". El franquisme li va fer canviar el títol per un "Ahir" que no volia dir res però evitava la contestació, i un parell de frases: "Hem vist la fam ser pa dels treballadors" van virar cap a "hem vist la fam ser pa per a molts". i "hem vist tancats a la presó homes plens de raó" es va dulcificar a "com han fet callar molts homes plens de raó". La gent, és clar, entonava la versió original.
Enmig d'aquest auge de la cançó en català, la dictadura va articular els seus sistemes de defensa. Per això, la policia encarregada de la repressió de tot el moviment democràtic, la Brigada Social, va fitxar i detenir cantants, va registrar domicilis, va obrir expedient informatiu de cada recital i es va encarregar de fer complir les ordres de prohibició que lliuraven els governs civils i de vigilar que les cançons censurades no es cantessin. A més, Raimon va ser explícitament prohibit a la televisió del 1964 al 1976 i Llach i Serrat van haver de marxar a l'exili, el primer el 1971 i el segon el 1975, quan el franquisme ja agonitzava.
La temàtica antirepressiva va ser un dels leitmotiv d'aquella Nova Cançó. Raimon va compondre dos temes situacionistes, explicant la tensa espera d'una detenció, "De nit a casa, junts" i "Quan creus que ja s'acaba". escrits durant l'estat. d'excepció del 1969, promulgat arran del trasbals que va representar per al règim la mort del comissari Manzanas a mans d'ETA, que va arrossegar una ràtzia de centenars de detencions que van culminar amb el procés de Burgos del 1970.
Temps de metàfores
El discurs antirepressiu de Raimon, tanmateix, era més aviat filosòfic, amb un cicle de reflexió sobre la por. Lluís Llach, per la seva banda, també tenia en compte aquesta filosofia de la por, ben detallada a "I si canto trist", mentre que Pi de la Serra tornava al situacionisme i feia una trilogia satírica que incloïa la crònica d'una manifestació resolta amb una batussa: "La meva estrella", "Un dia gris a Madris" i "Cançó en i". Maria del Mar Bonet cantava "Què volen aquesta gent?", pregunta i imprecació retòrica que, amb text de Lluís Serrahima, explicava la mort d'un estudiant a mans de la policia. Bonet va deixar de cantar aquesta cançó clissada per totes les censures quan, l'any 1972, va ser detinguda per un afer tan arriscat com donar suport a l'aparell clandestí de l'Agència Popular Informativa (API), iniciativa d'un grup de periodistes catalans per publicar a l'interior i difondre a l'exterior tot allò que la premsa oficial ocultava.
La Nova Cançó, a més a més, va haver de desenvolupar un sisè sentit creatiu per burlar la censura, a base de metàfores. Per exemple, Raimon va fer envellir una muntanya com a sinònim del franquisme, mentre Marina Rossell evocava amb lletra de Maria Aurèlia Capmany una "Cançó del lladre" en què el lladre era un dels últims afusellats de la dictadura, Juan Paredes Txiki. Un cas a part va ser la vella tècnica de fer animals protagonistes: Pi de la Serra matava el porc, el burro i l'àguila reial, Llach feia fer vaga a una gallina i Ovidi Montllor feia un manifest a "La fera ferotge".
Qui també va aconseguir burlar la censura va ser l'enginyer de so que hi havia al campus de la universitat de Bellaterra el 1974, quan Raimon gravava el seu disc en directe. En veure entrar la policia franquista amb la intenció de requisar els màsters, l'hàbil tècnic de so els va donar una cinta dels pallassos Gaby, Fofó, Miliki i Fofito, que gravaven a la mateixa casa.
Davant la volada que prenia un fenomen que s'escapava de les mans al franquisme, la dictadura va optar per intentar integrar-lo o comprar-lo. L'operacio de fer Serrat representant de Televisió Espanyola al Festival d'Eurovisió del 1968 no era cap altra cosa. Mentre Raimon reivindica la "nostra maltractada llengua", Serrat hauria de cantar en l'idioma del imperio. I, per acabar-ho d'adobar, li farien cantar un tema el títol del qual, literàriament, ja anguniejava: "La, la, la", amb lletra i musica del Dúo Dinámico, dos mimats del règim que eren prototip d'aquella cançó de consum enfront de la qual la Nova Cançó es presentava com a alternativa progressista. Serrat no s'ho esperava, però va reaccionar dient que no aniria a Eurovisió si no hi podia cantar en català. La primera crisi entre Serrat i TVE, per tant va ser a causa del idioma.
Un fenomen monolingüe
No debades. la llengua encara definia la nació, i el monolingüisme de la Nova Cançó tenia aquest valor afegit, que el règim intentava trencar. A més a més. la Nova Cançó compilava tots els registres lingüístics i musicals dels Països Catalans i desenvolupava en aquest espai treballs de recerca tradicional de gran nivell, de la mateixa Maria del Mar Bonet, dels Uc a Eivissa, de l'excel·lent folklorista mallorquí Biel Majoral, dels meridionals Al Tall i el seu descendent Miquel Gil. Tot i les restriccions, la Nova Cançó monolingüe va aconseguir traspassar fronteres i de passada intemacionalitzar amb tota dignitat allò que aquí pretenien de fer passar per provincià. Els recitals a la catedral de la música popular, l'Olympia de París, primer Raimon i després de Llach, Ovidi i Bonet, en són el paradigma.
La dècada dels setanta, que va arrencar amb les grans mobilitzacions contra les sis penes de mort del procés de Burgos i la constitució de l'Assernblea de Catalunya, va tenir la Nova Cançó com a banda sonora, i les grans concentracions massives les convoca la Nova Cançó, singularment els festivals Sis Hores de Cançó a Canet. En el del 1975, Rafael Subirachs hi entonà per primera vegada d'una manera legal la versió històrica d'"Els Segadors", recollida en un dels millors registres de cançó tradicional que s'han fet, un disc de llarga durada titulat Bac de Roda.
L'any 1975 acaba, doncs, on ha començat aquest article. La Transició va anar posant les coses al seu lloc i la Nova Cançó va deixar progressivament de fer un paper substitutori de la política per retrobar el seu espai natural. La devaluació cultural de l'espectacle de masses va fer que els públics nous busquessin altres maneres d'entretenir-se. Amb tot, Lluís Llach s'ha retirat en ple segle XXI perquè ha volgut i ple de públic. I, avui, Raimon, Serrat o Maria del Mar Bonet continuen podent-se permetre el format massiu que vulguin. I també veiem com una nova generació i una nova manera de fer i escoltar la música revisa els clàssics: Serrat creix amb flaire jazzistic en les lectures de Laura Simo i Francesc Burrull, La Trinca es clona i el grup VerdCel fa esplèndides versions d'Ovidi Montllor i de Raimon. Pau Riba, l'heretge que dylanianament a apostatar de la Nova Cançó per passar-se al rock va dir que Raimon seria un excel·lent cantant de rock. Els VerdCel li han donat la raó.
Censura i veto: La llista negra del franquisme
La Nova Cançó va ser permanentment perseguida per la policia franquista. I els atestats i les declaracions que figuraven als seus arxius eren prou clars Raimon, fins i tot, va arribar a ser investigat pel Servei d'informació Militar (SIM). Quan Franco va emmalaltir, l'any 1974, la pressió policial va incrementar-se i va arribar als nivells més alts l'any següent. Així, el maig del 1975, Lluís Llach va ser multat i radicalment prohibit, mentre que Joan Manuel Serrat no va poder tornar a territori espanyol a causa de les declaracions que va fer a Mèxic en contra de les penes de mort executades pel franquisme durant el mes de setembre.
El llavors governador de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va autorltzar el recital de Raimon al Palau dels Esports, l'octubre del 1975, però el seu flanc dret immobilista el va collar de valent. De manera que, tip de tot plegat, va demanar als seus superiors del Ministeri de la Governació que li notifiquessin per escrit en quina legislació es basaven per prohibir sistemàticament espectacles i quins cantants eren a la "llista negra". Martín Villa, home procliu a l'evolució, parlava de "llista negra" amb un to més aviat sarcàstic, però el bo del cas es que la Direcció General de la Seguretat de l'Estat li envia la tal "llista negra", datada el 14 de juliol del 1975.
Els cantants que figuraven en l'anomenada "llista negra", amb diferents anotacions de fitxa policíaca sobre cadascun, eren per ordre alfabètic: Araceli Banyuls, Jordi Beltran, Maria del Mar Bonet, Quintin Cabrera, Manuel Gerena, Paco Ibañez, Joan Isaac, Julia Leon, Lluís Llach, Jordi Margarit, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Raimon, Quico Pi de la Serra, Pau Riba, Xavler Ribalta, Marina Rossell, Elisa Serna, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel , Jaume Sisa.
Antoni Batista / Sàpiens #92
Fotos: Francesc Fàbregas |
|
|
|
|
|
 El dret a decidir en pau
|
 The kluba, el grup que ha engegat Juantxo Skalari, l'exlídelr dels desapareguts Skalariak, ha enregistrat i comparteix la cançó El dret a decidir, una versió autodeterminista de El derecho de vivir en paz de Víctor Jara, coincidint amb les votacions sobre la independència d'aquest 25 d'abril. |
| Panda management |
|
I Cicle de Músiques Crítiques
|
 Maulets Terres de l'Ebre inicien el 16 i 17 d'abril, el I Cicle de Músiques Crítiques dels Països Catalans a Amposta i Tortosa. L'objectiu és doble: potenciar la nova música en català feta a les Terres de l'Ebre donant una oportunitat per fer-se sentir, i donar a conèixer al públic ebrenc noves i joves propostes musicals amb actitud crítica d'arreu del Països Catalans. S'hi podrà sentir debutar els ampostins Paranoies, i el cantautor barceloní Jordi Montañez. |
| Maulets Terres de l'Ebre |
|
El concurs musical del Calaix Jove
|
 La Xarxa Jove de la Safor ha convocat el Circuit Calaix Jove de la Safor, un concurs itinerant de grups de grups musicals concebut com un complement per a la VII Trobada de Joves de la Safor que tindrà lloc el 15 de maig a Rafelcofer, data de la final del circuit. Les classificatòries mostraran dotze grups joves valencians: Skarotats, Hysteria, Parides amplificades, Trance, The skartats, Charka, Escak al rei, Aixada, Destroi, Mala konducta, Donant pel sak i Sank'n'ceba. |
| Pica'm |
anterior | 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 77 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 | següent
|
|
myspace
