At versaris, el xovinisme i el hip hop com niu d'actituds feixistes
La tragèdia es mastegava i un usuari del fòrum de Hiphophispano no la podia profetitzar de forma més encertada: "Buff la que us caurà, rapejant en català i amb barba. Aviam qui és el primer graciós", en referència a l'estrena a la xarxa del clip No apte del grup de hip hop At versaris. I de graciosos en van sortir molts.
El genial Tarantino ens demostrà al seu salvatge Reservoir dogs que això de "per a gustos els colors" és la fal.làcia de la modernitat: cap dels gàngsters volia ser el senyor rosa ni el senyor marró a causa de les evidents connotacions que aquests colors tenen, connotacions de tipus cultural vinculades a un context històric concret però connotacions al cap i a la fi. Sóc dels que opina que la falca "per a gustos els colors" és pròpia de cafres orgullosos de les seves mancances i limitacions culturals (tan freqüents en el món del hip hop) i de postmoderns despistats seduïts pel kitsch i el discret encant del cutre. Umberto Eco ens va demostrar no només que existia el mal gust sinó que a més aquest posseïa una estructura, uns codis i icones. Sé del que parlo: és fotut estudiar 5 anys comunicació audiovisual per a que després arribi un oficinista diplomat en empresarials i et digui que Blade runner és avorrida, o pitjor, que és lenta. De la mateixa manera ha de ser desesperant per a llicenciats en belles arts, escoltar de llicenciats en dret, que l'art abstracte és una merda. És propi i producte de la ignorància, rebutjar frontalment allò que es desconeix, i del rebuig obert a caure en posicions feixistes hi ha un camí molt curt: només cal fer una ullada als mitjans per palpar de primera mà, les ingents quantitats del racisme més atroç està generant el mundial de Sud-àfrica (l'obsessió per la seguretat o les constants gracietes i acudits dels nostres locutors al voltant d'una cultura que desconeixen, clamen al cel).
Lo curiós és que quan anem a urgències i el metge, com a llicenciat en medicina que és, ens diu que patim un càncer de còlon galopant, no li rebatem ni qüestionem el seu diagnòstic, molt menys donem la nostra opinió qüestionant la seva. S'ho imaginen? "Doncs jo crec que no és càncer, que només estic constipat" ... És el que tenen les ciències socials: tothom opina, no faltarà algun espavilat que ens etzibi que aquest excés d'opinions furibundes és propi de les societats democràticament avançades. Amb la música i per tant amb la cultura passa més del mateix, el que ens porta al citat videoclip de la formació de hip hop catalana.
Afirmo convençut que es tracta d'un correcte videoclip, filmat en una antiga bateria antiaèria de la guerra civil que posa l'skyline de la ciutat comtal als peus de l'espectador. El flow, la lletra, les estructures, els tons de les veus i aquesta base tan summament suggerent amb aquests puntejats de guitarra que ens evoquen les reminiscències soul més elegants, no fan sinó confirmar que es tracta d'un tema notable, objectivament parlant si em permeten la gosadia les hordes relativistes. Si a això afegim que l'àlbum sencer està masteritzat per un dels pilars indiscutibles del hip hop de l'estat en quant a so i producció es refereix (Dive Divosso, productor de 7 notas 7 colores, Leon Dramaz o Voodoo) el resultat es converteix en exquisit. Però alguns no en saben de masterització i prefereixen lapidar al grup, no perquè opinin que la producció sigui deficient, les lletres insípides o la forma de fluir sobre el ritme limitada (és més aviat tot el contrari), lapiden al grup pel simple fet de rapejar en català, segons sembla un pecat mortal a la nostra Espanya mundialista, la mateixa que pateix la major onada de xovinisme patriòtic de tota la seva història recent.
Quan em van convidar a la Universitat Complutense a oferir una xerrada al voltant del hip hop i les seves vinculacions amb el cinema, inevitablement vaig haver de citar i referir-me a la pel·lícula documental Spanish players II (Patric Casado Taladriz) com a film generacional i ja gairebé de culte que resumeix a la perfecció la història del hip hop a l'estat espanyol. Li vaig posar un però: l'evident centralisme que es desprèn al llarg de tota la cinta, eludint qüestions com el veritable fenomen i ruptura que va suposar un grup com At versaris a Catalunya. Un veritable abans i després que va alterar per sempre el hip hop dins de Catalunya, trencant un dels tabús imperants i millor assentats, aquell que propugnava que dins de l'estat no es podia fer hip hop de qualitat que no fos en castellà. L'acollida tant per part de la crítica com per part del gran públic, no va fer més que confirmar que ens trobàvem davant un fenomen a tenir molt en compte. La publicació el 2009 del seu segon àlbum A cada passa, amb una evident evolució tant en l'aspecte líric com en la producció musical (a més d'unes col.laboracions de luxe ... hehehe) va confirmar les expectatives i va fer enrogir a molts i diversos LPs rapejats en perfecte castellà.
Aquesta setmana van presentar a la xarxa l'esmentat videoclip i els fòrums han bullit. Hi ha hagut reaccions d'usuaris que lamenten no saber català, altres que afirmen que sonen bé i que els agradaria entendre el que diuen, però aquest tipus de comentaris són els que esperarien dels seguidors d'un moviment (suposadament) tolerant, obert, antiracista, antifeixista i participatiu com és el hip hop, per tant no mereixen la nostra atenció. El veritablement aberrant ha estat el torrent de comentaris obertament feixistes que ha inundat el portal de hip hop Hhdirecto.net, per cert el més visitat de tot l'estat:
"Ni tan sols vaig a donar-li al play". És a dir, ni tan sols va a molestar-se a escoltar-ho perquè es tracta de hip hop fet en català. Caldria preguntar quina és la diferència des d'un punt de vista netament cultural, entre el rap fet en anglès, castellà, francès, italià o xinès mandarí. En realitat el que subjau del comentari és que senzillament el castellà és millor que el català, com si hagués idiomes millors que altres. La veritat és que el català ofereix més possibilitats al rap ja que igual que a l'anglès, hi ha la possibilitat de jugar amb les vocals obertes i tancades, inexistents en castellà.
"Cantar en espanyol així no triomfareu". Aquest desconeix que l'idioma espanyol no existeix i que probablement es refereix al castellà, que per cert no sap escriure ja que en la lapidària frase ["Cantar en español asi no triunfareis" (sic)], la forma verbal correcta seria "cantad" (canteu) i no "cantar" i "así" i "triunfaréis" porten accent, la primera és aguda i acaba en vocal i en la segona trenca el diftong. A més pressuposa que la finalitat última d'un grup és triomfar a tota costa, fins i tot renunciant a la seva llengua materna, una posició força discutible i que no fa sinó evidenciar les llums i les aspiracions d'aquest analfabet funcional, eventual usuari d'aquest fòrum.
"Perroflautas" (sic). Al handicap de cantar en català s'uneix la condició de ser d'esquerres i tenir consciència social i política, en els últims temps un veritable estigma dins d'alguns sectors del hip hop. Pensar i qüestionar és de punkis, de tirats, de porcs, és a dir, de perroflautas. El veritable hiphopero surt amb la seva suèter i la seva gorra de marca, impol·lut i perfectament afaitat. Com si no seduirà la despampolant i explosiva dona que pul·lula al seu voltant i mou els malucs de forma sensual amb poca roba al vídeo?
"els putos catalans sempre creient-se millors i més llestos que ningú, si ho posessin traduït doncs igual m'assabentava d'alguna cosa i mostrava el meu respecte. però com que no doncs us foteu i l'escolta la vostra puta mare". Les faltes d'ortografia i aquest lèxic tan ric presagien una orgia de feixisme de dimensions considerables. El més terrible és que el susdit probablement escolti un munt de hip hop en anglès sense ni tan sols molestar-se a traduir les lletres dels grups que escolta, però clar els que han de subtitular les seves lletres són els putos catalans, no els grups americans. En altres paraules, el que diguin els grups americans és completament secundari però és de rellevància cabdal descobrir el que diuen els catalans, a més amb barba ... hum ... segur que alguna cosa tramen, una mica fosc i català.
"La qüestió no és que ho facin en català o no (encara que jo no ho respecte) si no ... PER QUE ho fan en català? ideologia política? separatisme? Bona instrumental, el demés com tot, ales escombraries, així no avança el rap". Seria obvi respondre que rapegen en català primer perquè els dóna la gana (com si volen fer-ho en esperanto o en danès) i segon perquè és la seva llengua materna.
"Supos k per als catalans és tremend però jo on visc i em sembla k ells són una mica així com els fills bastards d'aquesta nació i tenen flow però nitansols auria d'aver pres play". Aquest és el meu comentari preferit sens dubte, trenca tots els motlles ortogràfics i polítics ["supong k para los catalanes esta tremend pero yo se donde vivo y me parece k ellos son algo asi como los hijos bastardos de esta nacion y tienen flow pero nisikiera tenia k aver pulsao play" (sic)]. Ni tan sols Fuerza nueva o Falange parlen dels catalans en termes de "fills bastards d'aquesta nació". El més divertit és que reconeix que són bons i es penedeix d'haver pres el play, corrent així el terrible risc que li agradés, com ell mateix sospita en reconèixer que tenen flow i que per als catalans deu ser un grup enorme.
Com s'ha arribat a això? Què ha fallat? La culpa és de la LOU, Tito MC o de Fama! A bailar? Suposo que quaranta anys de nacional-catolicisme sostinguts en un centralisme de tall totalitari ajuden bastant, però més enllà i donat l'actual nivell de desenvolupament que ha assolit el hip hop dins de l'estat espanyol tant a nivell de vendes com d'assimilació per part del gran públic, és el moment de plantejar algunes qüestions. Un moviment basat en el respecte mutu, que va trencar totes les fronteres geogràfiques i lingüístiques no pot albergar aquest tipus d'actituds tan obertament feixistes. El fenomen respon a diversos i diferents motius. El primer d'ells ho trobaríem en el més que evident procés de transformació en les lletres i actituds del hip hop espanyol. Abandonant mica en mica el compromís social en nom d'una banalització galopant dels textos, dedicats en exclusiva al ego, l'individualisme, el sexisme i a "el meu penis és el més gran de tot el barri". El grau de cooptació per part del mainstream ha estat tan brutal que en l'actualitat costa molt identificar el hip hop com un moviment mínimament contestatari o compromès amb certs valors o actituds. Els MCs que a mitjans dels 90 oferien un missatge social, avui fan manetes a les institucions i presumeixen de tenir cotxes cars. Al seu torn sorgeix un moviment a Madrid, el rap de carrer o especialment egotrip que els seus seguidors no han sabut comprendre, doncs immediatament el s'enfronten al hip hop social o compromès, com si fossin enemics, quan en realitat són les dues cares d'una mateixa moneda.
Llavors arriba aquest punt lamentable que flirteja molt de prop amb el feixisme somrient en què es critica Tote King per ser universitari, en Chojín per tenir missatge (sinònim de donar sermons), a Los chikos del maíz per ser rojos i a At versaris per rapejar en català, i en un tres i no res les actituds més dretanes s'han colat en el moviment com per art de màgia. Culpables n'hi ha molts però per trobar-los la comunitat hip hop només ha de mirar-se al mirall, començant pels artistes. Quan alguns surten a l'escenari convertits en anuncis errants patrocinats per marques (la gorra, la dessuadora, les sabatilles ...) creen un model de conducta davant els seus seguidors, que el segueixen, el imiten i volen ser com ell. Si s'estableix aquest model és lògic que si després sorgeix un grup aliè a aquesta parafernàlia, part del públic el lapidés (la part més alienada, servil i borrec) si a més rapeja en una llengua estranya, el linxament públic està servit. Si el primer artista promogués valors com el respecte, la tolerància i la diversitat, aquest linxament no es produiria però els únics valors que es promouen i s'han convertit en dominants són el "vull ser millor que tu", "el meu penis és enorme" i "només aspiro a la vida a beure xampany envoltat de dones objecte", és clar sobre una base rítmica especialment comercial, embafadora i on l'autotune (tècnica de so que modula les veus per convertir-les en un producte MTV) és una constant.
Ha arribat a tal punt d'alienació que alguns artistes presumeixen de ser uns analfabets funcionals, que per descomptat recelen d'altres artistes amb compromís social, evidentment amb més formació acadèmica i cultural. L'única universitat que importa és la del carrer, que queda molt kie, molt valent i molt gangsta, però en realitat l'únic lloc on et pot portar la universitat del carrer és a la presó o a l'explotació més sagnant en un lloc de treball per assalariats no qualificats, a ser un burro de càrrega. Ha sorgit dins la comunitat una mena d'odi i rebuig a la figura de l'intel·lectual o artista compromès, enfrontat de forma gairebé dialèctica, al buscavides criat al carrer que res sap de compromís (i segons sembla res també d'ortografia) envers els seus semblants i només pensa a salvar el seu cul a la jungla urbana.
Quants rapers fan servir ulleres de veure? Que jo recordi únicament Juaninaca, és un detall molt significatiu. Les ulleres de vista són un símbol a la nostra societat que ens remet a la lectura, a la cultura, al compromís i d'alguna manera a la debilitat o al defecte del superhome somiat per Nietzsche (que és fort, bell, amb diners i dessuadora Karl kani). Així és, els rapers o usen lents de contacte o amaguen les seves ulleres de vista en les seves aparicions públiques, són un símbol de debilitat, un defecte físic que enlletgeix, i en una comunitat on prima l'estètica per sobre de tota ètica no tenen cabuda, com és el punt d'aberració que hem assolit dins el hip hop. Després no és d'estranyar que es lapidi un grup per rapejar en català, senzillament és un altre defecte, una altra debilitat, una altra forma de sortir de camí marcat. És grotesc que petits Primo de Rivera amb gorra de marca acusin a At versaris per rapejar en català, quan a alguns ens resulta extremadament ridícul que altres omplin els seus textos de vocables nord-americans en la línia de homie, deal, bitches i altres fatxenderies de perdonavides de ghetto nord-americà.
Però mentre alguns no saben escriure el seu nom i es vanaglorien de ser uns analfabets funcionals monolingües, altres podem gaudir del hip hop de qualitat fet en diferents llengües perquè tenim l'orgull i l'avantatge de ser trilingües (edito per a ignorants: conèixer tres llengües, castellà, català i anglès). I mentre alguns no surten a tocar més enllà del seu barri encara que utilitzin un perfecte català, At versaris omple les sales a Barcelona i Tarragona o se'n va de gira a New York a festivals de hip hop internacionals. És clar que the big apple és molt més cosmopolita i tolerant que l'Espanya castissa i allà no els recriminen que utilitzin la seva llengua materna. Alguns no s'han assabentat que el hip hop és un moviment universal i que criticar At versaris per fer-ho en català tindria tant sentit com que un jove del Bronx critiqués al Club de los poetas violentos per fer-ho en castellà, cap sentit. No és d'estranyar que cada vegada més joves bascos i catalans es vulguin independitzar d'aquesta Espanya paleta i cafre, d'aquesta Espanya monolingüe que opina que el castellà (l'espanyol com ells diuen) és el fotut melic del món.
Però com diu Rodri en el tema: "plou sobre mullat" i a alguns ja no ens sorprèn que el feixisme obert campi a gust dins de la comunitat hip hop. Es veia a venir però molt pocs van fer alguna cosa per evitar-ho. Avui és un grup per rapejar en català, demà un MC per ser negre? Tot és possible a la nostra Espanya mundialista de bandera estanquera i rebuig al diferent.
The kluba, el grup que ha engegat Juantxo Skalari, l'exlídelr dels desapareguts Skalariak, ha enregistrat i comparteix la cançó El dret a decidir, una versió autodeterminista de El derecho de vivir en paz de Víctor Jara, coincidint amb les votacions sobre la independència d'aquest 25 d'abril.
Maulets Terres de l'Ebre inicien el 16 i 17 d'abril, el I Cicle de Músiques Crítiques dels Països Catalans a Amposta i Tortosa. L'objectiu és doble: potenciar la nova música en català feta a les Terres de l'Ebre donant una oportunitat per fer-se sentir, i donar a conèixer al públic ebrenc noves i joves propostes musicals amb actitud crítica d'arreu del Països Catalans. S'hi podrà sentir debutar els ampostins Paranoies, i el cantautor barceloní Jordi Montañez.
La Xarxa Jove de la Safor ha convocat el Circuit Calaix Jove de la Safor, un concurs itinerant de grups de grups musicals concebut com un complement per a la VII Trobada de Joves de la Safor que tindrà lloc el 15 de maig a Rafelcofer, data de la final del circuit. Les classificatòries mostraran dotze grups joves valencians: Skarotats, Hysteria, Parides amplificades, Trance, The skartats, Charka, Escak al rei, Aixada, Destroi, Mala konducta, Donant pel sak i Sank'n'ceba.
La gent de Compartir dóna gustet, després de l'ambiciós Marquet ens ofereixen dues cançons noves: dues versions de la cançó de bressol que apareix al disc de "Botifarra". Una dolceta amb so de rondalla caribenya i l'altra punk, juntant dos tradicions ben valencianes: la música de banda i l'esperit del bakalao més noventero.
myspace
At versaris, el xovinisme i el hip hop com niu d'actituds feixistes
La tragèdia es mastegava i un usuari del fòrum de Hiphophispano no la podia profetitzar de forma més encertada: "Buff la que us caurà, rapejant en català i amb barba. Aviam qui és el primer graciós", en referència a l'estrena a la xarxa del clip No apte del grup de hip hop At versaris. I de graciosos en van sortir molts.
El dret a decidir en pau
La gent de Compartir dóna gustet, després de l'ambiciós 
